Els contes no interessen?

Com que soc contista, un cop l’any aprofito alguna de les tribunes que tinc per rondinar una mica sobre el que passa amb els contes en aquest país. Aquesta setmana m’han revifat la ferida els blusquis i tuits del comunicador Pep Antoni Roig, que expressava a les xarxes el seu desconcert davant del poc cas mediàtic que es fa en general als premis Mercè Rodoreda. La veritat és que és incomprensible. I vergonyós.

Fa un parell d’anys, el va guanyar un amic meu, el Marc Vintró. Per això m’hi vaig fixar especialment. Ni un sol dels grans mitjans el va entrevistar ni va ressenyar el llibre. ¿Per què? Alguns diran: perquè els contes no interessen. Jo diria que és just al revés; potser interessen menys perquè no se’n parla. El que porta a un lector a llegir un llibre és un conjunt de factors, però si d’un llibre no n’ha sentit a parlar, serà més difícil que hi vagi a parar. ¿Com et pot interessar una cosa que no saps ni que existeix? Així que els periodistes no en parlen perquè se suposa que no interessen i llavors, esclar, acaben interessant menys. L’ou o la gallina, etcètera.

El mateix passa amb els editors, que senten un terror reverencial a publicar contes. No venen diuen. ¿Per què no venen? Perquè en alguns casos l’esforç de promoció que s’hi dedica és menor: com que parteixen de la base que no vendran, no hi dediquen els mateixos recursos i per tant, —oh, sorpresa— llavors venen menys. Just aquesta setmana he rebut les liquidacions de drets del 2024 dels meus llibres. Els valors acumulats de vendes de Sola (novel·la) i Cavalcarem tota la nit (contes) són idèntics. Els llibres de contes no venen fins que venen. No venen fins que se’ls dona espai als mitjans. No venen fins que l’editorial en fa una promoció forta. I sí, ho sé, estic deixant de banda la qualitat, però és que, no ens enganyem, en aquest país no cal que un llibre sigui especialment bo perquè els mitjans li donin espai o les editorials l’empenyin amb força.

També els lectors tenen les seves manies. «A mi no m’agraden els contes», diuen alguns. I altre cop, no agraden fins que agraden. A mi fa trenta anys no m’agradava cap formatge (o això em pensava), i ara, ves, m’encanten. Potser passa una mica com amb la verdura i la canalla: de petits els agrada i a mesura que creixen i la societat els ensenya que l’han de detestar, els comença a no agradar. Perquè la idea que el conte és un gènere menor es desprèn de les nostres pràctiques culturals, que menystenen el conte per sistema. Ho podem constatar, per exemple, amb la dotació insultantment inferior dels premis de conte en comparació amb els de novel·la o amb la limitació de certs premis que només accepten novel·les però no contes.

És especialment trist que això passi a casa nostra, on tenim una potentíssima tradició contística, des de Català, Rodoreda i Calders fins a Monzó, Pàmies o Moliner. És curiós també que en un món com el nostre, amb l’atenció fragmentada i poc temps disponible, el conte no sigui un gènere a l’alça. Jo, des que vaig descobrir el bon formatge, ja no l’he abandonat mai més.